El forn de guix de Cal Garrell, una joia amagada al bosc de Cabrianes

 El forn de guix de Cal Garrell, una joia amagada al bosc de Cabrianes

L’altre dia, passant amb el camió per la zona de Cabrianes i Sallent, ens va cridar l’atenció un antic forn de guix amagat enmig del bosc. Es tracta del forn de guix de Cal Garrell o de La Carrera, una construcció singular que conserva encara avui l’empremta d’un antic ofici vinculat al territori i a la seva geologia.

Un forn en un entorn molt particular

El forn es troba al vessant sud de la serra de Montcogul, al peu del camí del mas La Carrera cap al santuari de Fucimanya, a prop de Cabrianes. L’indret no és casual: en aquest mateix entorn afloren els guixos que van ser explotats antigament, barrejats amb gresos i argiles de tonalitat clara. Tot plegat forma part d’un paisatge geològic molt característic del Bages.

Si es mira la zona des d’Artés o des de Cabrianes, s’hi pot llegir molt bé la seqüència de materials: a baix, les lutites vermelles de la formació Artés; al mig, les capes clares amb guixos de La Carrera; i per sobre, les calcàries lacustres del pla de Roques Albes. És un exemple molt clar de com la geologia marca el paisatge.

Una construcció de pedra seca

El forn de guix de La Carrera és una construcció de pedra seca, en part integrada dins d’un marge del terreny. Aquesta disposició no només l’ajudava a encaixar millor amb l’entorn, sinó que també podia contribuir a mantenir l’escalfor durant la cuita. A més, el conjunt té adossada una barraca, fet que li dona encara més interès patrimonial.

La part exterior del forn està feta sobretot amb pedra sorrenca, mentre que a la zona de la barraca i prop de l’entrada també hi apareixen algunes pedres de guix. El forn té forma cònica, amb una entrada ampla i llarga per la base, una altra obertura més estreta i lateral a la part superior, i un petit forat al capdamunt que feia de xemeneia.

Com funcionava el forn

La funció d’un forn de guix era transformar el guix natural en guix cuit. El guix natural conté aigua dins la seva estructura i, en ser escalfat, perd part d’aquesta aigua i canvia de forma. Després, un cop mòlt, es convertia en escaiola o guix en pols, llest per ser utilitzat en construcció o decoració.

El procés devia començar amb la construcció d’una volta interior amb grans blocs de guix, deixant a sota una cambra d’aire on es col·locava la llenya. La resta de la càrrega de guix s’hi anava introduint per l’obertura superior. El forn es mantenia encès durant dies i, un cop cuit, es deixava refredar abans de buidar-lo i retirar-ne la cendra.

Un ofici lligat al territori

Aquesta mena de forns formen part d’una activitat tradicional que aprofitava els recursos del mateix entorn. El guix s’extreia de pedreres properes, es transportava fins al forn i allà es cremava amb feixos de llenya. Era una feina dura, lenta i molt vinculada al coneixement del terreny i del foc.

Segons algunes referències, el forn de Cal Garrell formava part d’una petita xarxa d’explotació de guix que va funcionar durant el segle XIX fins a principis de la dècada de 1890. Amb l’arribada de les mines i de la fàbrica del Guix, prop del Llobregat i de Sallent, aquests forns van quedar abandonats. Avui, però, encara ens permeten entendre com es treballava abans.

Un element restaurat i conservat

Una de les grans notícies és que el forn ha estat restaurat i es conserva en bon estat. No és habitual trobar aquest tipus de construccions de pedra seca tan ben preservades, i encara menys en un entorn boscós on avui passen fàcilment desapercebudes.

No s’han conservat testimonis orals ni escrits de persones que hi haguessin treballat o que l’haguessin vist en funcionament, però la seva estructura permet reconstruir força bé com devia ser el procés. Precisament per això, el forn té un gran valor: no només com a edifici antic, sinó com a peça que ajuda a explicar una manera de viure i de produir que ja ha desaparegut.

Una visita que val la pena

El forn de guix de Cal Garrell o de La Carrera és una d’aquelles troballes que sorprenen. Està situat en un indret discret, però explica molt bé la relació entre la geologia, el treball humà i el paisatge del Bages. És patrimoni, és història i és també una bona excusa per mirar el territori amb més atenció.

Quan un element així es conserva i es restaura, no només es protegeix una construcció antiga: també es manté viva la memòria d’un ofici i d’un paisatge que formen part de la identitat del lloc.